En l'aspecte climatològic la plana lleidatana i més en concret la zona baixa del Segrià on tenim el nostre "fuerte comanxe" té aquella cosa que la fa diferent en molts aspectes i un d'aquest es que quant per la tele van dient que s'atansa una onada de fred molt freda, tots sabem que aquí serà bonansa, així mateix fa que les diferents seccions, grupettes i sobretot ganes de fer bici facin el que toca sortir en bici i aquest cap de setmana no ha sigut diferents, però anem a parts tenim diversos fronts oberts que poden explicar.
Dissabte tarda iniciant ja un protocol establert toca fer els preparatius de base o doblar sessions per fer front als reptes que en no res els tindrem a prop encara que ara semblen llunyants en el temps.
 |
| Quina pillada!!! |
Els companys amb la bici de road van fer la clàssica volteta a la ribera del Cinca, i la sorpresa va fer que fessin un entrenament de tècnica, a la carretera vella de Alcolea a Chamalera van trobar-se que els treballs de pavimentació diguem que estaven en fase de preparació ara tot s'ha de dir quedarà niquelada al acabament final,van fer el tricki tracke o lo que l'argot nou de ciclisme GRAVEL o dit entreno damunt bolos de cantera de riu.
 |
Xòfer falta molt per arribar? Tu suavecito que no pot ser que duro massa això
|
Per altre costat, amb els preparatius com Co-organitzadors de la Xallenge David Duaigües 2017 pel proper dia 19 de març, i veure com està el territori desprès de setmanes de no poder fer ús per temes de fang, un petit grupet de companys diumenge matinal van fer ruta pre-xdd que va permetre fer provatures i donar diverses opinions per encara poder fer més atractiva aquesta prova que ens deixa el pati de casa niquelat.
i com no podia ser d'altra manera de la tercera versió de com disfrutar del cap de setmana betteril, el nostre company Jere ens deixa la seva crònica de visitar món amb la seva participació a la prova també decana de la província de Tarragona, lapica, us deixem crònica fotos encara no les hem trobat, a la pròxima més i millor:
LA PICA 2017
Picamoixons, 22 de gener de 2017.
Mala sort e impotencia…així es podría resumir el meu pas per La Pica 2017.
Enguany era el 10é aniversari d’aquesta coneguda
marxa btt, encara que mai m’havia cridat l’atenció, però clar…quan t’ajuntes
amb depen qui, acabes anant a totes les curses possibles.
Desde feia dies que el tema de converça entre amics
i coneguts era el temps que faria el dia de la cursa…que si donen pluja, que si
farà fred, vent…en fi…moltes incògnites per un final molt diferent a l’esperat.
Eren les 8:30h que arribem a Picamoixons i aquí
trobem el primer problema…no hi ha cap zona o descampat que faci la funció de
“parquing”, així que nomes podem seguir les indicacions dels guies i aparcar
pel mig del poble.
Aparquem i ens dirigim a buscar els dorsals. Allí
ens trobem que ens regalen també uns mitjons i un maillot, ambdos del 10é
aniversari de “La Pica”.
Només ficar els dorsals a les bicis i comprobar que
hot enim tot al lloc, comencem a escalfar les cames, ja que sabem que ens espera
una cursa llarga i dura…no pel desnivell en si (vora 50km i 1200 m D+), sinó
per la quantitat de gent que hauriem d’adelantar si voliem fer una bona cursa.
Una cursa a la que et trobes un volum tant gran de
gent, la veritat és que, per una banda, no es agradable, però és una marxa i
les marxes són així, i ho sabiem per adelantat…
Són les 9:40h i ens dirigim a la sortida. Encara
falten 20min per començar i ja hi ha un munt de gent preparats per sortir.
Potser tenim 200 o 300 bikers davant nostre i molts més al darrere, així que
decidim apretar i cremar les cames els primers 20km, moment en el que trobarem
el desviament de circuit blau (curt) i vermell (llarg), circuit que feiem
nosaltres.
Només donar el tret de sortida, iniciem el que
haviem planejat abans, sortir durs i ràpid, per tal d’adelantar al màxim nombre
de ciclistes. Així va ser, planejar per asfalt durant els primers 5 o 7
quilòmetres va facilitar la feina i ens vam situar en una bona posició per tal
d’anar agafant el nostre ritme real.
Sobre el km 7 passem per la població de Valls i
d’allí ens dirigim a Masmolets (km 10). Semblava que no, però poc a poc anavem
agafant desnivell positiu, ja que desde que vam pasar la població de Masmolets,
ens endincem en un seguit de pistes de terra amb falsos plans que a més d’un
“dominguero” va pasar factura. Ens trobem amb bones sensacions i les cames les
tenim perfectes, així que poc a poc anem adelantant a molta gent. Sabem que
seguint aquest ritme, sense arribar a apretar, acabariem la cursa amb bona
nota, que d’això es tracta.
Arriba el moment final de la meva aventura, al km
12.
No feia ni un minut que haviem passat el primer
avituallament, que arribem a una corva tancada, el qual ens feia frenar bastant
als 4 bikers que anavem al grup. El fet de haver de frenar tant, va fer que
hagués de fer una forta arrancada per tal de no perdre massa inercia i poder
mantenir el bon ritme que portava abans. Aquí va ser on vaig escoltar el soroll
que hem va fer baixar a la terra. Tota esperança i ganes de fer una bona cursa,
van desapareixer al moment de mirar el canvi… CADENA TRENCADA!!!
Pensava que la podia arreglar amb un eslavó ràpid,
però la cadena va quedar una mica doblegada i era imposible fer res, així
que…vaig haver d’agafar la meva impotencia i la rabia que portava dins i
caminant, vaig arribar a l’avituallament.
Dins de tota la mala sort de trencar la cadena i
anar-te’n “al palco”, vaig tenir la “bona sort” (si es pot dir així) de que hem
passes a només 5 min caminant del primer avituallament, així que…qui no te cap
te peus hem vaig dirigir cap allí.
No feia ni 5 min que haviem passat per allí i no
havia ningú, però va ser arribar caminant i deunidor quina burrada de gent.
Vaig demanar que si algú hem podia portar a Picamoixons, ja que estaba clar que
jo no podia desplaçar-me. No hem van ficar cap problema, però això si…m’havia
d’esperar a que passes tothom i puguessin recollir-ho tot!!!
Ho vaig trobar normal, ja que no podien deixar allò
sense ningú, però vaig acabar esperant-me 1 hora allí plantat i agafant fred.
Sort que hem van oferir ficar-me dins el cotxe, perque sinó m’hagués donat
algo.
Una vegada va marxar l’últim ciclista, vam poder
carregar la bicicleta dins d’un dels vehicles i ens vam dirigir a Picamoixons,
on vaig comprobar que m’havia perdut l’arribada dels primers classificats dels
dos recorreguts…però no passava res, jo el que volia era acabar la cursa, i tot
el que no fos això, hem donava igual.
El que si vaig voler fer va ser carregar la bici al
meu cotxe, ficar-me roba d’abric i anar a veure arribar a la resta de companys
de la grupeta MB2, especialment al meu company Joanet, i poder fer alguna foto.
Ara només falta esperar al dia 5 de febrer, dia que
es celebra la Transvelillense, a Velilla de Cinca. Aquell dia espero que tot
vagi sobre rodes i pugui, com a mínim, acabar la cursa.
Salut i pedals
