dimecres, 17 d’agost del 2016

NOU REPTE ACONSEGUIT, LA PURITO 2016

Anem entrant al blog i veiem que els nostres companys i companyes no paren de fer coses i això en aquests periodes de vacances demostra que tots tenim ganes de bici, "mono de bici".

Es temps que ens permet desplaçar-nos per altres territori i de fet també ens permet veure altres espectables, altres paissatges.

Com no podia ser millor que el nostre soci i company Jeremi S. lluint com no els colors del Club arreu on va,  que s''ha brindat a fer una crònica desde la seva interioritat en la marxa de ciclisme que pot esser un referent per la seva situació orografica propera relativament i pel que rep en diferents comentaris.

FELICITATS JEREMI

“LA PURITO” 2016 - ANDORRA

Qui m’anava a dir a mi mesos enrere, que acabaria fent “La Purito” 2016, la que molts consideren la marxa més dura d’Europa.
El viatge va començar setmanes abans, quan un dels meus millors amics i company de fatigues, el Joanet, i jo, vam decidir marcar el diumenge 14 d’agost al calendari, ja que tenia lloc una cursa no apta per nosaltres, ja que no portàvem un ritme d’entrenament prou fort com per anar tranquils. Però si no t’agrada patir, la bicicleta no és el teu esport, així que ja sabíem el que ens tocava…entrenament, entrenament i si sobrava temps…seguir entrenant, fins l’últim dia.
Arribem al dissabte 13 d’agost i m’aixeco a les 7:00h. No vull deixar-me res abans de sortir i acabo de carregar les coses a les bosses. Nomes vaig 2 dies fora i sembla que marxi 1 setmana. Casco, mitjons, sabates, ulleres, gels, isotònic, recovery, GPS, bidons...crec que a la bossa ho tinc tot per començar a pedalar. Acabo de preparar una altra bossa amb roba de recanvi i marxem cap al garaig. Allí m’esperen impacients les 2 “flaques”...la del meu company i la meva. Les carrego al porta bicis i sortim direcció Andorra. Dic sortim, perquè m’acompanya la persona que sempre va on faci falta, sigui a curses trail, bicicleta, duatló…la meva assistent i animadora Marta.
2:30h després de sortir de Seròs, arribem a Sant Julià de Lòria. Allí havíem quedat amb Joanet i la seva parella, així que vam decidir parar a dinar i agafar els dorsals de la cursa (dorsal 2395). Al recinte dels dorsals ens trobem amb Beloki i alguna altra celebritat, però nosaltres anàvem per feina, així que una vegada ho vam tenir tot, vam marxar direcció Andorra la Vella, on teníem l’hotel.
Només instal·lar-nos a l’hotel, ens vam canviar de roba i vam sortir a rodar una mica, per tal d’acabar de ficar la posta a punt a la bici i les cames. No res...1h i tornada cap a l’hotel. A mig camí vam aprofitar i vam parar a comprar una càmera per si de cas punxavem, ja que en aquestes curses mai saps que pot passar i només cal que punxis en un lloc que no hi ha ningú per haver de busca’t la vida.
Una vegada a l’hotel...dutxa, de passeig pels carrers d’Escaldes Esgordany, sopar lleuger i a descansar...però abans d’això...hem prenc un Recovery Night, que a mi hem funciona i no vull patir el dia clau.
Son les 6:00h del diumenge 14. Hem quedat a la recepció de l’hotel els 4 companys del poble: Enric, Roser, Joanet i jo. Hem decidit asmorçar junts i marxar en bici fins Sant Julià de Lòria, lloc de la sortida de la cursa. Seran uns 8km de baixada que ens serviran per escalfar una mica abans de patir de debò.
El nostre torn és a les 8:30h, després dels del recorregut llarg (a les 8:00h) i de la Cronometrada (a les 8:20h).
Arriba el moment i ens fiquem en posició de sortida. Estem al ben mig de tots, així que haurem de parar compte de no tenir problemes només començar.
Joanet, Roser i jo havíem decidit anar junts durant tot el recorregut, a no ser que un de nosaltres tingués algun problema per continuar o seguir el ritme dels altres, així que a les 8:30h tocades, iniciem la nostra aventura.
Només començar i quan només portem uns 300m, PAM!!! El primer port, “La Rabassa”, un port de 1a Categoria, de 13,4 km i 6,8% de mitja. Ja m’havia informat prèviament sobre els desnivells dels ports i sabia que encara que fos el primer de tots, calia no malgastar forces de cara al final.


Durant els primers 5 km, encara que tothom sabia que eren els més durs (amb pendents que anaven del 11% al 15%), no es perdia l’oportunitat per fer bromes i parlar amb els demés ciclistes. És al km 5 que arribem al poble de Juberri i el port es torna bastant assequible, amb alguna punta del 10-11%, però poca cosa.

Així que, després del primer tram, agafem un bon ritme i ens dirigim a coronar aquest primer port, aconseguint-ho quan el Garmin marcava 1:11h. La veritat es que no estem cansats i amb la quantitat de ciclistes que havien a l’avituallament, decidim no parar, així que, ens prenem un gel amb cafeïna i fem els 13 km de baixada per l’altra vessant del port, el costat de “La Peguera”, la vessant més “fluixa” segons diuen...
La veritat és que no baixo dels més ràpids, però tampoc sóc gens lent. Això hem permet adelantar a bastants ciclistes i distanciar-me dels meus companys Joanet i Roser, encara que els vaig esperar uns minuts a l’arribar a baix, tal i com haviem parlat abans de començar.
Son les 10:12h del matí i ens endinsem en el que deien que era el plat fort de la cursa...el port del “Coll de la Gallina”, un port “Hors Catégorie de 12 km i 8,5% de desnivell mig…terrible i bonic!!!
Només començar, veiem que Roser no pot seguir el ritme marcat per Joanet i un servidor i ens demana que no l’esperéssim, que ja arribaria. Així doncs, agafem un ritme còmode, forçant el just com per a superar les rampes que ens anàvem trobant.

Si una cosa destaca en aquest port, és que no hi ha cap quilòmetre on no et trobis alguna rampa per sobre del 10%...i això ho varem comprovar d’un primer moment.
Els primers 2,5 km els fem més ràpid del que esperàvem, encara que no hem forçat i és aquí, al “Coll de Jou”, on ens permetem estirar una mica les cames i agafar forces de cara al que ens espera. Baixem 500 m i tornem pit amunt. És a partir de llavors que tot comença a ser com abans....bueno...no tot, perquè escoltem que alguns ciclistes als que avancem, comenten que els km 8 i 9 son els més durs de tots.
Nosaltres decidim mantenir el nostre ritme i anar fent quilòmetre a quilòmetre, sense cap objectiu més que la pendent que teníem davant.
Després de passar la població de Fontaneda (km 6), la carretera ens comença a avisar del que ens trobaríem més endavant. Dos quilòmetres amb un seguit de rampes per sobre de 11-12% que anem pujant prou ràpid, no se si per que portem les cames calentetes, els gels o que...però no ens va semblar tan dur com pensàvem.

Passem la Borda del Gastó i allí si que comença el millor...corba a dretes i bbbfff...vaig contar uns 5 o 6 ciclistes que ja pujaven caminant. Una gran recta amb rampes que anaven del 13 al 18%...jo, per si de cas...preferia no mirar el GPS, pel que pogués ser.
Aquell va ser el primer moment on vaig ficar el 34-28, però hauria donat el que fos per tenir un 34-30...encara que hauria patit igual. Metre a metre, suant com mai i recordant-me de la gallina, el gall i tota la seva familia, aconseguim arribar a un petit tram de “descans” del 9% que ens porta a la senyal dels 2km finals. Aquets dos quilòmetres els fem a un ritme prou alegre com per anar xarrant de coses nostres.
Una vegada passem la senyal dels últims 500 m...el meu company s’anima i proba un sprint fins l’avituallament però jo la veritat es que ni volia, ni podia. Hem tardat 1:09h en pujar el port, això vol dir que portem 3 hores pedalant i només 40,5 km.
Aquí si que vam decidir parar a rehidrata’ns una mica. Fruita, donuts, isotònic...qualsevol cosa ens sabia a gloria després de l’esforç que havíem fet uns minuts abans. Decidim esperar a Roser i fer-nos la foto de rigor, abans de baixar el port en direcció Andorra...i al cap de 7 o 8 min la veiem arribar, juntament amb uns companys d’Ascó.
Així doncs...amb les piles ben carregades, ens llancem carretera avall, direcció Andorra. Son 13 km que disfruto molt, ja que trobo un seguit de corbes enllaçades, una darrera l’altra. Durant aquesta baixada agafo els 65 km/h, senyal de que disfrutava. Només arribar a la carretera entre Andorra i Sant Julià, m’aturo en una gasolinera a esperar a Joanet, que pujant és molt bo, però no li agrada gens baixar ràpid (tal com diu ell).
Quatre minuts després el veig arribar i marxem junts a buscar el tercer port del dia, l’Alt de la Comella, un port de 2a Categoria de “només” 4,3 km i 7,9% de pendent mig.
Ja m’ho va dir Pau Marzà: “vigila perquè La Comella enganya molt!!!” i deunidor si enganya...son 4 km però molt exigents. Així que ens ho prenem amb calma i, com havíem fet al port anterior… anàvem fent quilòmetre a quilòmetre.

De tant en tant, la carretera et donava un respir i baixava el desnivell al 7,5% o 8% i és allí on nosaltres apretavem una mica més i ens trèiem del damunt a uns quants ciclistes més, però ràpidament tornàvem a baixar ritme, ja que sabem que ens queda un últim port terrible i no volem petar abans d’hora.
A partir del km 3, la cosa va millor, és només a l’alçada de la “Comella Park” que trobem l’última pendent forta (12% segons GPS) que ens porta a l’avituallament.
Decidim parar i recuperar forces abans de l’última espenta, així que tornem a menjar fruita, isotònic i jo, personalment, hem prenc el que seria el meu segón i últim gel. No sabia com de dur seria l’últim port, però per si de cas, jo ho volia acabar de donar tot.
10 min després vam decidir que era hora de marxar i en aquell moment ens trobem a Roser, que acabava d’arribar dalt. La saludem, parlem amb ella 1 min però ens diu que nosaltres tirem, que tranquils. Així que, baixem els que serien, pràcticament, els últims 4 km de baixada d’aquí fins al final.
Vaig mirar el meu GPS i hem va espantar una mica el fet de veure que ens faltaven 1400 m de desnivell en només 16 km, però bueno…és el que hi ha i aquí hem vingut a triomfar…així que, a donar-ho tot!!!

Enllacem amb la carretera CG-2 que porta a la població d’Encamp i és allí on ens desviem en direcció a l’estació d’esquí de “Els Cortals d’Encamp”, un port de 1a Categoria, de 13,2 km i 7,3% de desnivell mig.
Només deixar la rotonda de la carretera principal (km 4 del port), noto que alguna cosa no va be…hem noto una mica fluix de cames i decideixo afluixar el ritme fins trobar-me millor. Joanet i un amic del CC Ascó, van més ràpid i els tinc a 25 o 30 m tota l’estona, sense poder atrapar-los.
La veritat és que les rampes no ajuden, ja que les mitges no baixen del 9% i en algun moment puja al 13%. Però aquí he vingut a patir i disfrutar, així que toca apretar les dents.
Sobre el km 6 o 7 començo a trobar-me millor i aconsegueixo agafar als dos companys, però no se si es que jo apreto massa o ells han afluixat, però al km 8 hem trobo completament sol. Miro enrere unes quantes vegades, però no veig a ningú, ni als meus companys ni a cap ciclista més, només veig als que tinc davant i que, per sort, vaig adelantant poc a poc. No és moment d’afluixar ara, així que continuo amb el mateix ritme fins veure el cartell dels últims 2 km.
Ara si que si, toca acabar de donar-ho tot d’aquí fins al final, però les cames hem demanen que no hem passi gaire tampoc, així que només pujo el ritme una mica, per intentar baixar de les 5:30h.
Ja es veu el final, la gent a dalt de tot, amb els 3 arcs de META allí plantats. La veritat és que la part final d’aquest port no te cap dificultat, però sembla que no arribis mai (potser per la quantitat de km i desnivell que portes acumulats). La gent no deixa d’animar en cap moment, et fan sentir especial i això es d’agrair.
Per fi arribo a la línia de meta i paro el temps en 5:32h, amb 79km i 3300m D+.
Si una cosa tinc clara és que l’any que ve penso tornar i la veritat…potser m’animo a fer el recorregut llarg, però això ja són paraules majors.


per tots nosaltes ja ets dins el nostre Club fa dies  però avui has demostrat que ets patidor com el primer

SALUT I PEDALS!!



1 comentari:

  1. Bona crònica Jeremi, i molt bona cursa també.
    Ara a ficar una creu a la següent data.

    ResponElimina