LA QUEBRANTAHUESOS, la QH, la Quebranta

Si algú que practica o fa ciclisme  no li sona  LA QUEBRANTAHUESOS, LA QUEBRANTA   o aquestes dos lletres QH , no està al dia de res o millor dit,  no està a la moda,

 I no parlarem del ocell rapinyaire.

Potser no sap que es la prova més veterana de cicloturisme amb bicicleta de carretera i que es la meca de qualsevol practicant de la bici, es  la que aglutina més participants i que per entrar cal fer reserva  i obtenir plaça amb sorteig.

I aquest any es especial,  es  la  seva 25ena  edició,

L'Organització es fa a càrrec de la Peña Ciclista Edelweiss de Sabiñanigo (Huesca). amb 8.500 participants i prop de 1000 voluntaris.

Aqui  a l'enllaç teniu al director de la prova,    entrevista al Boss Fernando Escartin ex corredor professional, explicant els detalls de tot el montatge organitzatiu.

Recoregut que sempre ha sigut el mateix en  totes les seves edicions. passa pels  Pirineus  pel Somport per creuar-los i fer la vertent francesa, i pujar el famós Col del  Marie Blanque i els seus 4 últims kms infernals i encarar el llarg Portalet i creuar altre cop per entrar Espanya i fer  Hoz de Jaca, ja veieu 4 ports a veure quin més dur.

Al final els seus 205 kms i 3.500 mts desnivell + s'han de fer si un ja té la idea de fer la QH.

(els no tant valent tenen per fer una més curta que s'anomena la Treparriscos, de 98 kms i 1000 mts desnivell+)











El C.C.Seròs sempre hi ha tingut representants que l'han fet però aquest any,  3 valents  ens contaran la seva crònica viscuda desde dins de la marxa.


apa teniu per fer lectura d'Aleix com ho va viure en primera persona i per primera vegada.

Unes 11.000 persones es van donar cita enguany a Sabiñanigo per participar en la Quebrantahuesos i la Trepariscos. Del Club Ciclista Seròs van participar 3 socis: Guerau Serentill, Daniel Pérez i jo mateix, Aleix Castellnou. Si no vaig errat, Daniel Pérez ja hi havia pres part una altra vegada, els altres dos debutàvem enguany.

La jornada anterior a la marxa va ser la dels desplaçaments. Cotxes, furgonetes, caravanes… i tot tipus de vehicles transitaven amunt i avall per Sabiñanigo buscant un lloc on ubicar-se o senzillament per anar a arreplegar el dorsal i a gaudir del que oferien els nombrosos expositors que es van donar cita en aquest municipi aragonés. Es pot dir que hi havia de tot i en quantitat, com es obvi suposar.

El dia de la marxa va començar quan encara era fosc. Jo vaig sortir de Jaca, on estava allotjat, i tot i que encara era de nit pels carrers d’aquest municipi veí ja es veien ciclistes amunt i avall. No cal dir que els hotels estaven ocupats de manera exclusiva per ciclistes.

I així a les 6.00 del matí van obrir els calaixos de sortida amb uns 8 o 9 graus de temperatura. I la gent van anar peregrinant fins trobar una ubicació. Jo hi vaig anar que eren gairebé les 7 hores i em vaig quedar ben lluny de la sortida. Guerau i Dani em sembla que devien estar més endavant. Però donat que cadascú porta el seu xip la ubicació no és problema a no ser per raons d’estratègia.

A les 7.30 va sonar un masclet que va donar el tret de sortida. El grup de ciclistes de Benicarló amb que estava vam tardar gairebé mitja hora a passar per l’arc de sortida. I després gas  i cadascú al seu ritme, buscant els grups adequats al nivell de cadascú. La velocitat en que es rodava els primers quilòmetres va ser prou alta. 

Recordo que hi va haver un moment que planejavem a 50 per hora. De fet Jo vaig arribar a Canfranc i portava una mitja de 31 km/h. Després la cosa es va anar empinant i vam pujar el Somport.

Al meu entendre, el Somport és un port prou portador. Potser perquè encara estàs fresc i val a dir que tampoc té rampes excessives. 
Tal com havia decidit, vaig pujar-lo amb calma, amb molt calma. Vaig arribar a dalt quan portava dues hores de carrera. 
Després una gran baixada ja en territori francès i a planejar una altra vegada.Aquí era important buscar grups de ciclistes i enganxar-t’hi. I així ho vaig fer, juntament amb dos companys del Club Ciclista Baix Maestrat.

I així vam arribar al poble d’Escot i al temut Marie Blanc. Començava a fer calor, però quan ens vam anar endissant dins del port la calor va augmentar de cop.

Sobretot la humitat. Semblava la humitat de Benicarló a l’estiu. Insoportable. La suor rajava a dojo. I puja que pujaràs.

Les rampes bestials. 10, 11, 12, 13 i 14 % .Jo portava un 28 i és quan dius per què no em posava un 40!. 

Però bé, amunt. No és un port llarg, però se’m va fer llarguíssiim. En coronar-lo una banda de gaiters amenitzaven la ruta. I la gent vinga animar al personal.

El crit més sentit era: “aupa, aupa”. No sé si és que tots eren bascos o és que aquest és un crit de guerra universal.

En baixar el port hi havia un gran avituallament que semblava un camp de batalla. Bicicletes escampades, ciclistes desmanegats, tolls d’aigua, papers, restes de fruites... La cosa no era per menys.

I com aquell que no vol la cosa, gairebé sense adonar-m’en em troba ja al portalet. La bateria començava a estar descarregada i m’esperaven 30 quilòmetres de pujada. 

L’amic Juanjo va dir: “el Portalet és el juez i el verdugo”. Cuanta raó tenia. 

A mi em sembla que aquí és nota sí has entrenat bé. Perquè després d’haver fer gairebé 150 quilòmetres i més de 2000 de desnivell + és molt fàcil petar el càrter.

És també, penso, un lloc on el treball mental és important, que també s’entrena. 

El cas és que dels dos companys de Benicarló que haviem començat més o menys junts quedàvem dos. I vam començar l’ascensió.

El  Portalet és més llarg que un dia sense pa, i dur a collons. Algú m’havia dit que no ho era, però rampes fins al 10 %. I de 7, 8 i 9% moltes. De fet només va donar una treva d’aproximadament 1 km, que pujava al 1%. 

El cas és que el port no s’acabava mai. 

També he de dir que ofereix els paissatges més espectaculars de tota la ruta. Els cims nevats, l’aigua brollant pels marges i una llengua infinita de ciclistes que marxen en processó.

A meitat del portalet el company em va dir que baixava el ritme. Jo el vaig anar mantenint i em vaig anar distanciant. I quan faltaven uns quilòmetres, no recordo quants però no massa, va ser quan em vaig trobar amb Guerau i Dani parats a l’ombra d’un arbre. He de dir que la temptació d’afegir-m’hi va ser forta, però vaig continuar amunt.

L’emoció de coronar-lo és indescriptible. Gent animante, esquetlles de vaca sonant. Et pugen 4 o 5 pulsacions de cop. 

Video on board  gentilessa de Guerau Serentill.
Últims metres abans coronar el Portalet.

I després una baixada de por.

Vaig agafar gairebé els 80 per hora. I vaig trobar un parell d’accidents prou greus. Això et fa anar amb compte, perquè del que es tracta es d’acabar bé.

 

Després de la gran baixada va ser el moment de planejar fins a la Hoz de Jaca, l’últim port. El cos està esgotat i has d’agafar algun grup si o si. 

Vaig rodar un parell de quilòmetres sol, i quan va passar un trenet que se m’acoplava m’hi vaig enganxar i a full gas, augmentant la mitjana i baixant les pulsacions considerablement. 

La Hoz de Jaca, tot i estar cansat la vaig pujar de patac. Suposo que de la mateixa inèrcia de la marxa ja t’habitues. 

Només quedaven dues o tres rampetes i planejar uns quants quilometres. Buscar rodes bones, donar algun relleu i endavant dins arribar a Sabiñanigo on una gentada esperava i aplaudia als ciclistes.

Al final 8 h18 minuts, posició 4271; Guerau 8 hores 36 minuts, posició 4921; i Dani 8 hores 37 minuts posició 4938. Penso que tots tres vam fem un paper prou digne  MEDALLA DE PLATA.

 L’any que bé Déu dirà.


Gràfiques ports extretes de www.altimetrias.com